Tema i rema

En el camp de la lingüística la utilització de l'expressió tema i rema o tòpic i comentari o bé pressuposició i focus (aquesta última feta servir per Noam Chomsky) fa referència a la dicotomia entre el tema, que és la part general del que es comunica i de la que se suposa que conté un coneixement previ per part dels interlocutors, i el rema que és la part de la informació que aporta informació nova en el discurs. Tot i així, sovint s'accepta universalment com a bona aquesta dicotomia de la informació lingüística d'una oració, els diferents autors divergeixen pel que fa als detalls.

La distinció va ser anticipada pel lingüista Henri Weil l'any 1844, també per Georg von der Gabelentz que va distingir entre subjecte psicològic (que es correspon aproximadament amb la noció de "tema" o "tòpic) i objecte psicològic (que es correspon aproximadament amb la idea de "rema" o "focus"). De tota manera, la primera formulació explícita va sorgir per primera volta a mitjans del segle XX de la mà dels lingüístes de l'Escola de Praga,^[1] que es preocupaven de l'aspecte sociocomunicatiu del llenguatge (El centre de la seua teoria es troba en les funcions que compleix el llenguatge, particularment la funció comunicativa). En aquest aspecte destaquen els treballs de Vilém Mathesius, Jan Firbas, František Daneš, Petr Sgall i Eva Hajičová. Aquests primers treballs es varen preocupar principalment de l'entonació diferencial i de l'ordre de les paraules. El treball de Michael Halliday a la dècada del 1960 contribuí a la incorporació d'aquestes idees al funcionalisme lingüístic.